Alguien voló sobre el nido del cuco

Considerada pels crítics com una de les obres mestres del cinema i guanyadora de 5 Oscars, Alguien voló sobre el nido del cuco és una pel·lícula basada en la novela homònima de Ken Kesey. Dirigida per Milos Forman, va ser estrenada el 1975 als Estats Units.

La història narra la estància de Randle Patrick McMurphy (Jack Nicholson) en un manicomi, després d’haver-se lliura’t dels treballs forçosos en una institució penitenciària fent-se passar per malalt mental per a poder passar, aparentment, una reclusió més agradable. Allí McMurphy, d’esperit lliure, coneixerà als seus companys interns, que a la residència psiquiàtrica es troben protegits i allunyats d’una societat que els margina com a sers indesitjables per al sistema. Però la realitat és que els interns sofreixen la estricta disciplina del centre personificada en la enfermera-cap Ratched, que darrere d’una façana de falsa dolçor i comprensió, els sotmet a unes normes estrictes que no són més que la extensió de la societat de l’exterior que els arracona i els desprècia.

El nus de la pel·lícula ens mostrarà la lliuta de McMurphy per la llibertat individual i contra l’autoritat que els manté alienats i els nega qualsevol expressió personal que no siga contemplat dins de les seues regles. S’enfrontarà a la enfermera Ratched i posarà tots els seus esforços en que els seus companys s’animen a pensar per sí mateixos, a tindre vida pròpia, a lliutar contra allò que els oprimeix, a trencar i no obeïr aquelles ordres que els pareixen irracionals.




Alguien voló sobre el nido del cuco ens mostra el tracte que reben moltes vegades els interns d’un hospital o centre psiquiàtric, els quals pateixen una despersonalització i un tracte que els deixa en una baixa activitat concient.

Però la pel·lícula va més enllà. Critica qualsevol sistema de poder que anule la llibertat de l’ésser humà i reflexiona sobre els no sempre encertats mecanismes de convivència social que tots acceptem com a vàlids, encara que en molts casos es basen en el rebuig a allò diferent i l’aïllament de qualsevol conducta que se n’ixca d’unes estrictes normes de les que, per activa o per passiva, tots som responsables.

Molt recomanable.

Vinyeta sobre violència a professionals de la salut

Hospital Psiquiàtric Pare Jofré

Són uns quants els hospitals, països i cultures que reclamen el privilegi d'haver fundat la primera institució per a atendre als bojos. D'entre totes aquestes destaca l'Hospital Pare Jofré a València, actualment Hospital General Universitari. Tot i que en aquella època els malalts mentals encara eren considerats com a bojos, l'Hospital Pare Jofré els oferia refugi i se'ls intentava donar una vida més digna.

El seu fundador va ser Joan Gilabert Jofré (València, 24 de juny de 1350 – el Puig, 18 de maig del 1417), també conegut com Pare Jofré. Estudiant de lleis a Lleida en 1369, va ingressar en l'Orde de la Mercè el 1370 al monestir del Puig, i s'ordenà de sacerdot el 1375, després d'haver estudiat Teologia. En l'orde exercí diversos càrrecs, com elector, procurador i comanador de Lleida, Perpinyà i València (1409).

El 24 de febrer de 1409, el frare es dirigia des del convent a la Catedral de València, on havia de predicar el sermó del diumenge de Quaresma. De camí, va advertir un grup de joves que increpaven i golpejaven un malalt mental, mentre cridaven: “al boig! Al boig!”. El Pare Jofré, commogut per l'escena recriminava als joves el seu acte mentre protegia al foll i el duia al convent mercedari. Quan va arribar a la Catedral, va canviar el discurs que havia previst i es va centrar en la necessitat de donar ajut a qui pateix transtorns mentals, evitant la "persecució irracional, tant més crudel com més innocents, impotents i irresponsables en són les víctimes".

Joaquin Sorolla 1884. El Pare Jofré protegint a un foll

Arran d'aquest sermó i altres accions posteriors, Bernat Andreu, Llorenç Salom i altres prohoms, amb el consentiment del jurats de la ciutat, van adquirir unes cases i horta properes a la porta de Torrent per a bastir-hi un hospital per als folls. S'erigí així l'Hospital dels Innocents o Hospital del Folls de València, obert el 9 de juny de 1409 on hom intentà per primera vegada d'aplicar mètodes curatius a uns pacients que fins aleshores es consideraven endimoniats. En 1512, l'hospital reuní els altres centres hospitalaris de la ciutat de València, esdevenint hospital general.

L'any 2009 es van complir 600 anys de la fundació de l'Hospital Pare Jofré, i des de la Generalitat Valenciana es va promoure l'Any de la Solidaritat, que fins març de 2010 tractaria de “reivindicar la solidaritat del poble valencià”. Tota una paradoxa, tenint en compte la protesta que mantenien les principals associacins de familiars de malalts mentals davant l'abandonament que sofrien per part de la Generalitat, i que patixen a dia de hui. El passat 10 de novembre, families de persones amb enfermentats mentals i dependents van fer una protesta per demanar el pagament de la deuda i l'atenció professional per als malalts mentals al País Valencià, ja que, d'altra manera, adverteixen que hi haurà un risc inminent de que un miler de malalts mentals es queden en el carrer abans de Nadal.

relació psicòleg-pacient a les vessants psicoanalista i cognitiu-conductuals

Relació psicòleg-pacient psicoanalista

 Es important aclarir el tipus de amor que existeix en una relació psicoterapèutica.

La relació terapèutica es asimètrica. Existeix, inclòs un pagament per mig. Assisteix una persona que necessita ajuda i existeix altre disposat a ajudar-la. Hi ha moltes maneres d’ajudar. El lloc d’un psicòleg es diferent al que ocupa un terapeuta ocupacional, un assistent social un professor, un metge. Son ajudes diferents.

El psicòleg està allí com a catalitzador. Deu deixar penjat el seu ser a la perxa d’entrada i donar-li la possibilitat a la persona-pacient a parlar de si mateix, amb ell mateix i els seus fantasmes. El pacient s’explatja en un discurs i el psicòleg l’escolta silenciosament. Al ser escoltat per l’altre, es dirigeix a aquest, com si heu fera al “seu altre”. El lloc del psicòleg es encarnat per tots aquells personatges interns, del pacient, amb qui necesita saldar els seuss deutes. En aquest proces, el pacient es trova amb si mateix i els seus fantasmes.

Relació psicòleg – pacient congnitiu-conductual

 El procés terapèutic que s’estableix entre psicòleg i pacient es basa en una relació de confidencialitat qie s’ajusta al codi deontolólic del psicòleg així com a la Protecció de dades (llei orgànica 15/1999, de 13 de decembre, protecció de dades de caràcter personal). Amés sería recomanable que la relació es basara en la confiança, la proximitat, la profesionalitat i la naturalitat, elements que facilitaran la consecució de objectius. Tenir en compte el psicoleg orienta, no ordena i dona suport no resol, per tant la autonomia i les decisions del procés les dú el pacient que s’implica amb el seu esforç i cooperació.

La psicoterapia cognitiva considera que hi ha 3 factors bàsics que ajuden a mantenir la relació terapèutica iniciada (Beck, 1979):

A) La confiança bàsica: es tracta de la percepció del pacient que veu la relació amb el terapeuta com segura i no amenaçant i que li permita expressar les seues dificultats amb l’esperança de trobar solució a les seues dificultats. El terapeuta sopesa la seua intervenció i ajusta el seu rol a les respostes del pacient.

B) El rapport: es refereix en general, al acord de metes, objectius i procediments terapèutics entre el pacient i el terapeuta. Es útil que el terapeuta clarifique les expectatives terapèutiques que el pacient trau a teràpia. També el terapeuta es posa en la mateixa “ona” del pacient mitjançant la empatia, la acceptació i la autenticitat.

C) La col•laboració terapèutica: El terapeuta y el pacient formen un equip de treball que tenen com a fi detectar els pensaments negatius, els suposats personals i treballar la seua modificació (empirisme col•laboratiu).

S’expliquen al pacient tarees a desenvolupar, s’apliquen com tarees per a casa, es revisen les tarees en consulta i progressivament el pacient va tenint un paper més autònom en aquest procés.

La psicoteràpia cognitiva necessita que el pacient y el terapeuta conformen un equip de treball. Ara vorem quines son les tarees que ambdós tenen que desenvolupar (Beck, 1979).

La colaboració terapéutica

ATreball del pacient        BTreball del terapeuta

1A-manifestar els seus pensaments, emocions i conductes referents a les seues dificultats 1B-ensenyar al pacient la relació entre pensaments- afectes- conductes y com registrar estes relacions.

2A-Registrar events que proporcionen relacions entre pensaments-afectes-conductes 2B-Enseñar al pacient a modificar els seus pensaments automàtics mitjançant habilitats cognitives-conductuals. Programar tarees per a casa per a la seua posada en practica

3A-Aplicar tarees per a casa de tipus cognitiu-conductual per a contrastar els seus pensaments automàtics 3B-Revisar amb el pacient estes tarees i desenvolupar les seues hablilitats amb elles. Arreplegar dades sobre hipótesis de suposats personals. Proposar al pacient la seua revisió mitjançant experiemts personals.

4A- Aplicar experiments personals 4B- Revisar els experiments personals. Prepara al pacient per al alta/seguiment. Identificació de problemes al respecte.

5A- Expressar preocupacions respecte al alta y recaigudes 5B- Alternatives a eixes preocupacions. Prevenció de recaigudes

6A- Acord sobre l’alta. Resum de la teràpia 6B-Acord sobre el alta. Resumen de la teràpia

MALALTS MENTALS A LA PRESSÓ

Actualment hi ha una problemàtica davant l’ingrés de malalts mentals a la pressó, ja que moltes d’aquestes persones entren sense diagnòstic, per tal no reben un tractament ajustat a la seua malaltia, o, si entren amb diagnòstic, no estan envoltats d’un ambient que puga protegir-los adequadament.

Segons APDHA (Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía) un dels majors fracassos de la societat del benestar es troba en les presons. Malalts mentals es troben en centres penitenciaris on viuen amb la doble condemna d’estar malalts e indefensos en un lloc on no els correspon i no està preparat per a albergar-los.  

“Si en Andalucía hay 17.617 internos [1] , 1.409 presos padecen enfermedades mentales graves y 7.046 trastornos mentales y de la personalidad [2]. La mayoría de ellos se encuentran en prisión porque no existe ningún otro recurso comunitario para ellos, y su paso por tan duro ambiente agrava en prácticamente todos los casos sus patologías. La prisión, por tanto, se convierte en un sustitutivo inapropiado para estos enfermos ante la inexistencia de recursos asistenciales, mostrando el gran fracaso que como sociedad tenemos en esta materia.”

També, en paraules de Alfredo Calcedo-Barba, vicepresident de la societat espanyola de psiquiatria legal "Nuestra situación es de las peores de Europa con diferencia","Para empezar, somos el país de la Unión Europea con un mayor número de presos respecto a la población: 155 por 100.000 habitantes". Aquest psiquiatra corrobora que a les presons hi ha entre tres i quatre vegades mes malalts mentals greus que en el conjunt del territori nacional.

Des d’aci volem fer saber la problemàtica que hi ha en els centres penitenciaris, relacionant-la amb el tema de promoció de la salut. Sabem que per a una bona prevencio de la salut cal adquirir hàbits saludables, però a més a més incloure’s dins d’un ambient de protecció. 

Per a més informació:
http://carcelesyprisiones.blogspot.com/2005/11/el-cis-para-presos-en-rgimen-de.html
http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/06/07/neurociencia/1275896837.html
http://scielo.isciii.es/pdf/neuropsiq/n78/n78a09.pdf

Hàbits saludables i motivació

Una de les tasques prioritàries dels professionals sanitaris és promoure comportaments saludables en els pacients, tant per a millorar el seu nivell de salut com per a previndre malalties. La motivació o desig de canvi, per a modificar conductes i hàbits depèn de molts factors. Necessitem aprendre a desenvolupar habilitats que ens faciliten treballar la motivació dels pacients.

Les tècniques motivacionals es basen principalment en el respecte al pacient, les seues creences i escala de valors. Intenten estimular la motivació i afavoreixen el posicionament cap a hàbits sans emfatitzant els punts de vista del pacient i la seua llibertat per a escollir.


Model d'estadis de canvi

Prochaska i Diclemente, estudiant processos de canvi en persones trobaren que aquelles que aconsegueixen una millora en els estils de vida paSsen a través d’una sèrie d’estadis, cada un amb una actitut mental i tipus de motivació diferents. Descriviren el model d'estadis de canvi. Reflexa la realitat de que, en qualsevol procés de canvi, la persona gira varies voltes al voltant del procés abans d'arribar a un canvi estable. 

Cada estadi registra una actitud mental diferent i implica un tipus de motivació distint: 

- Precontemplació: En esta fase la persona no veu, o no vol veure, cap problema en la seua conducta com ho demostren les frases del tipus “ d'alguna cosa hi ha que morir

- Contemplació: La persona comença a tindre dubtes sobre la seua conducta. Comença a sopesar els pros i contres tot i que no es veu amb l’ànim de començar el canvi. "M'agradaria fer més exercici però m'aborreix". 

- Determinació: En este moment de la roda la persona decideix intentar un canvi i requereix tenir confiança en poder controlar la nova conducta "El día del meu aniversari deixaré de fumar".

- Canvi: En esta fase es posa en pràctica la decisió presa.

- Manteniment: La persona ha de concentrar-se activament en mantindre el canvi i consolidar-lo ja que les tentacions (atracció per la conducta antiga) estan presents. 

- Recaiguda: Es torna a la conducta anterior i a estadis anteriors, precontemplació i contemplació.

L'ajuda que el professional pot oferir als seus pacients consisteix en facilitar els avanços cap al següent estadi, coneguent que tenen necessitats i característiques diferents en cada ú d'ells . Podem identificar en quina fase del procés es troba i ajudar-li a anar transitant dins del cercle cap al canvi d'hàbits i el seu manteniment.

“Som allò que fem repetidament. L'excelència, doncs, no és un acte sinó un hàbit”.

TRASTORNS ALIMENTARIS

Els trastorns alimentaris poden ser causats per diferents motius, entre d'altres per la pressió social i dels mitjans, que ens indueix a estar prims i també musculats, a pensar que una estètica determinada ens pot portar la felicitat i l'èxit. El trastorn sol venir quan es mira de controlar el pes amb mesures que perjudiquen la salut i la preocupació per l'aspecte físic esdevé una obsessió.

Anorèxia

La persona que té anorèxia deixa de menjar, s'aprima molt i es nega a mantenir-se dins els límits considerats normals.


Ortorèxia

Les persones ortorèctiques estan obsessionades per la qualitat dels aliments i tenen por de contaminar-se amb el menjar.

Obesitat

L'obesitat implica una acumulació excessiva de greix al cos. Presenta un risc alt de caure en malalties associades.

Bulímia

El qui en té menja compulsivament i d'amagat, i després ho vomita tot o bé fa un ús abusiu de laxants, entre altres.

Vigorèxia

Obsessionat per l'aspecte físic, el vigorèctic es passa nit i dia al gimnàs i pren fàrmacs per fer créixer la musculatura.

Si creus que algú del teu voltant pateix algun d'aquests trastorns, demana ajuda.

John Q

John Q és una pel·lícula estrenada l'any 2002 als EUA. Està protagonitzada per Denzel Washington i dirida per Nick Cassavetes.

Narra la història d'una família americana humil, que de sobte es troben amb un aconteixement inesperat: el seu fill Michael cau desplomat mentre juga un partit a bèisbol. Ràpidament els seus pares, Denise i John el porten a l'hospital on li diagnostiquen una insuficiència cardíaca, que va empitjorant i que li causarà la mort si no li fan un transplantament de cor. Llavors és quan informen a John i Denise que la operació costarà 250.000 dòlars, i que la seua assgurança privada no cubrirà els costos, quan ells creien que si que estaven coberts.

John va intentar reunir els diners però la quantitat era inalcançable i comencen a desesperar-se per no trobar una solució a la malaltia del seu fill. Finalment John pren una decisió dràstica: Segresta l'hospital amb varies persones dins amb la intenció que es trobe una solució per al seu fill.

John Q qüestiona el sitema sanitari privat, que és el que tenen als Estats Units d'Amèrica, i que sembla que s'està intentant promocionar a Europa. Quan són entitats privades les que s'encarreguen de la sanitat, fan el mateix que amb la resta d'àmbits: màxim benefici amb el mínim cost. Si això passa per deixar morir a un pacient, en moltes ocasions ho faran. Si no s'arriba a eixes circumstàncies, possiblement s'estalviaran unes proves, uns tractaments o simplement un dia a l'hospital.

ESTIL DE VIDA ACTIU I SALUT: EL COLLEGE STUDY

El College Study sobre activitat física, salut i longevitat és un dels estudis més impressionants i de major envergadura quant al seguiment dels hàbits de salut d’una gran mostra de persones, quant al període avaluat i quant a la quantitat de dades registrades. Aquest estudi s’inicià a la segona dècada del segle XX (i encara seguia obert a l’any 2000). Es van prendre dades de 27.000 alumnes de les universitats de Harvard i de Pennsylvania que havien iniciat els estudis entre 1916 i 1950. El procediment que s’ha utilitzat per recollir dades es portar un seguiment amb qüestionaris periòdics  sobre hàbits de salut i activitats, existència de malalties diagnosticades específicament, pes i alçada, hàbits de tabaquisme, consum d’alcohol, història de malalties i morts familiars, activitats físiques (per exemple, activitat diària de caminar o pujar escales), activitats esportives i recreatives (tipus, planificació, freqüència, duració).

Per tal d’analitzar els resultats quant al nivell d’activitat física realitzada per les persones de la mostra, a partir dels qüestionaris es calcula un índex d’activitat física (IAF), expressat en quilocalories per setmana (kcal/setm), que permet classificar els subjectes en: a) sedentaris (menys de 500 kcal/setm); b) moderadament actius (de 500 a 1999 kcal/setm; c) vigorosament actius (més de 2000 kcal/setm).

L’any 1986 es publicà un dels primers informes importants sobre el seguiment de la relació entre activitat física i salut, el College Study Report de 1986. Les conclusions més importants d’aquest informe són les següents:

•          Els alumnes més actius viuen més temps i pateixen un risc menor de mort per malalties del cor i/o altres causes.
•          Els beneficis d’un estil de vida actiu s’incrementen gradualment quan augmenta el nivell d’activitat física.
•           Els beneficis majors es donen quan els subjectes sedentaris es tornen actius.
•           Els alumnes més actius (sobrepassen les 2000 kcal/setm) pateixen el risc menor de malaltia i viuen més anys.

En 1993 es publica un altre College Study Report, a partir de les dades obtingudes en el seguiment de 1988. El resultat més rellevant és que es troba un índex de mortalitat d’un 28% més baix en els individus que van passar de ser sedentaris a practicar activitats esportives moderadament intenses (de 500 a 1999 ckal/setm) durant un període de 11-15 anys que en aquells individus que van romandre sedentaris. En el gràfic es resumeixen els resultats amb la indicació del percentatge de reducció de risc de mort de tres grups de subjectes en comparació amb el grup de subjectes que eren sedentaris al començament de l’estudi i continuen sent-ho en el seguiment (s’expressa amb un 0% aquest grup de referència). Així, els valors positius indiquen que s’ha reduït el risc de mort, i els valors negatius que s’observa un índex de mortalitat més elevat. Com a conclusions, es pot dir que el menor percentatge de mortalitat correspon a les persones que han experimentat el canvi de ser sedentàries a ser moderadament actives (28% de reducció de risc). En canvi, cal destacar l’augment del 13% del risc de mortalitat en les persones que eren actives al moment d’iniciar l’estudi i que s’han convertit en sedentàries abandonant l’activitat física (paffengarger et al. 1993). A partir d’aquests estudis inicialshan anat augmentant les proves del fet que el sedentarisme és un factor de risc, especialment en les malalties cardiovasculars i en les morts prematures.

Capdevila, Ll.(2008) Excercici físic i salut. En SUAY I LERMA, F.,ed. (2008): Psicobiologia de l’esport i l’activitat física (pp. 59-61), València: PUV.

CAMPANYA CONTRA LES DROGUES

FAD: “Las drogas no sólo perjudican a quienes las consumen. Todo tiene un precio”

La campanya preten alertar sobre la incidència del consum de drogues, com desencadenant i/o agravant, de problemes socials com el fracas escolar, els accidents de tràfic, els accidents laborals, la violència en general o els mals tractes.

Campanya mundial contra les drogues: "Protect your health from drugs"

MALALTIES RARES

Segons la Unió Europea les malalties poc comunes son enfermetats potencialment mortals o crònicament debilitants, les quals la seua prevalència és tan baixa (menys de 5 casos per cada 10.000 habitants) que requereixen esforços combinats per a reduir el nombre d’afectats, prevenir les morts perinatals e infantils i mantenir la qualitat de vida dels malalts.
Es calcula que en els actuals coneixements científics es considera que entre 5.000 i 8.000 malalties rares diferents afecten fins un 6% de la població total de la UE en algun moment de sa vida, ascendint a un 8% de la població mundial.
En total, s’estima que en Espanya existixen més de 3 milions de persones amb enfermetats poc freqüents, per esta raó qualsevol persona pot patir una patologia poc freqüent en qualsevol etapa de la vida.
 

FEDER: Federación Española De Enfermedades Raras
 

Federació composada per més de 200 associacions que treballa d’una forma integral ambles famílies amb malalties rares a través de projectes i serveis destinats a millorar la seua qualitat de vida.
Esta associació treballa per a que les persones que patixen una malaltia poc freqüent tinguen les mateixes oportunitats en la vida que la resta de la societat, sense importar la raresa de la seua malaltia, representant els seus drets i representant la seua veu.

El passat 7 de Novembre es va aprovar per unanimitat en l’Assemblea Nacional d’Educadors, el projecte reformatori a la Llei Orgànica de la Salut vigent per a incloure un capítol referent a les Enfermetats Rares o Òrfenes i Catastròfiques.

D’esta manera, s’implementaran les accions necessàries per a l’atenció en salut dels malalts que les pateixquen amb la finalitat de millorar la seua qualitat i expectatives de vida. Les persones que pateixquen estes malalties seran considerades en condicions de doble vulnerabilitat.
 

Exemples de malalties rares:

- Síndrome de Guilles de la Tourette
 

- Enfermetat de Von Willebrand

- Síndrome de Alagille
 

- Arteritis de Takayasu
 

- Enfermedad de behçet
 

 - Síndrome de Susac
 

- Síndrome de Williams

Des d'aci pretenem sensibilitzar a les persones de que la prevalència d'estes enfermetats és important i que per això fan falta mes mesures de suport per tal de fer front cap a esta problemàtica.
Encara que pensem que les persones afectades siguen un nombre reduït comparades amb altres malalties mes comunes, estes malalties existeixen i per tant, cal buscar el suport adequat per tal de trobar una millora davant esta situació.

Podreu trobar més informació en:

http://www.enfermedades-raras.org/

ESTILS DE VIDA SALUDABLES

- Per a una salut física:

·      Dormir 7 o 8 hores cada dia.

·      Desdejunar cada matí i fer les menjades que toquen.

·      No menjar entre hores.

·      Aproximar-se al per convenient en funció de la talla.

·      No fumar.

·      Utilitzar moderadament l’alcohol o optar per l’abstinencia.

·      Realitzar amb regularitat alguna activitat física

- Per a una salut psicològica i social:

·      Tenir sentit de vida, objectius i plans d’acció.

·      Mantienit l’autoestima, el sentit de pertinença i la identitat.

·      Mantenir l’autodecisió i el desig d’apendre.

·      Brindar afecte i mantenir la integració social i familiar.

·      Tenir satisfacció amb la vida.

·      Promoure la convivència, solidaritat, tolerancia i negociació.

·      Capacitat d’autocura.

·      Ocupació del temps lliure i disfrute de les activitats d’oci.

·      Comunicació i participació a nivell familiar.

·      Accesibilitat a programes de salut, educació, culturals, recreatius...

·      Seguretat econòmica.

Familias de personas con enfermedad mental y dependientes se concentran para pedir el pago de la deuda

A la concentración asistirán el presidente de la Asociación de Inserción laboral para Personas con Enfermedad Mental (Ispem), Venancio Ortega; la gerente de la Asociación Empresarial de Residencias y Servicios a Personas Dependientes de la Comunidad Valenciana (Aerte), María José Mira y representantes de la Asociación de Familiares de Personas con Enfermedad Mental, junto con trabajadores, representantes empresariales y familiares.

El portavoz de los familiares leerá un nuevo comunicado en el que reclamará la atención profesional para los enfermos mentales en la Comunitat Valenciana y reclamará a la Administración el pago de las prestaciones de dependencia adeudadas, ya que, de otro modo, advierten de que existe un "riesgo inminente" de que cerca de un millar de enfermos mentales se queden en la calle "antes de Navidad".

Concentración De Aerte En El Centro De Salud Mental Mentalia Puerto.

 Este acto forma parte de los paros patronales convocados por la Federación Empresarial de Asistencia a la Dependencia (FED), que comenzaron la semana pasada con la presencia en Valencia del presidente de la patronal nacional, José Alberto Echevarría. Los paros pretenden "trasladar a la sociedad la situación real de los dependientes en España con los que la Administración tiene una deuda global de casi 1.300 millones de euros".

Notícia apareguda al portal d'internet: http://www.diariocriticocv.com/ el 9 de Novembre de 2011

LA FAMILIA DEL PACIENT TERMINAL

Que observem en els familiars que cuiden?

     -        Falta d’infomació sobre el procés de la malaltia (diagnòstic, evolució, descompensació, possibles complicacions, actuació front al pacient, recursos...)

     -        Angoixa i tensió cap a l’enfermetat, fets que van a repercutir cobre la llar i la familia, sobre el treball i la vida social.

     -        Sensació de perdua de control i importancia front a les conductes del malalt en cada moment.

     -        Falta de solucions a les pròpies necessitats psicològiques de la cura.

     -        Dificultats econòmiques o materials (vivenda).

La reacció de la família del pacient terminal contribuirà en molt a la resposta d’aquest. Es molt important per al malalt i la família, veure que la malaltia no trenca totalment una llar, ni priva completament a tots els seus membres de qualsevol activitat placentera.

El propi pacient pot ser de gran ajuda per a la seua família a l’hora de fer-los afrontar la seua mort. Pot compartir amb naturalitat alguns dels seus pensaments i sentiments amb els membres de la familia per a  ajudar-los a fer el mateix. 

Hospitalització psiquiàtrica

HOSPITALITZACIÓ PSIQUIATRICA (EVOLUCIÓ)

Com a conseqüència del fracàs dels manicomis com instruments de curació a finals del segle XIX, naix la voluntat de liberalitzar i humanitzar les condicions de tractament dels malalts psiquiàtrics.

Des d’aleshores, la psiquiatria s’orienta cap a un doble objectiu: dotar als llocs d’internament d’un caràcter autènticament mèdic, i simultàniament desenvolupar accions preventives fora del medi hospitalari.

Després de la segona guerra mundial, els psiquiàtrics aspiren a una renovació i es produeix un vertader impuls per modificar els conceptes psiquiàtrics vigents fins al moment. Es produeixen nombroses declaracions destinades a reintegrar al “boig de la societat” i anar més enllà del seu internament en un manicomi.

Es defineix la política relativa a la creació d’unitats de salut mental, els seus objectius específics i els seu programa i es subratlla la necessitat de donar-li continuïtat a l’assistència.

Cada unitat està formada per estructures horitzontals plenament integrades en la societat i es concebeix com un element de coordinació entre l’hospitalització i la extra hospitalització en el context d’un tot que intenta reproduir una unitat orgànica.

Es important el desenvolupament experimentat per les estructures alternatives a la hospitalització a temps complet en els últims 15 anys encara que encara existeix una gran heterogeneïtat entre les diferents unitats.

Actualment existeix un ferm propòsit de fomentar les alternatives extra hospitalàries , sense abandonar per complet el sistema hospitalari. Aquest desenvolupament es basa fonamentalment en potenciar els aspectes metge socials com a alternativa als ingressos prolongats.

La transició desde el predomini de la hospitalització cap a la assistència ambulatòria permet una major integració de la psiquiatria en el sistema de salut i ha sigut possible gracies a tots aquells professionals que, desde fa 20 anys estan intentant concretar l’evolució de la psiquiatria.

Cal destacar que el augment de l’assistència denominada alternativa fa que les famílies assumeixen cada volta més responsabilitats, que fins la data eren competència de la institució psiquiàtrica a temps complet. Aquesta transferència de responsabilitats deu d’acompanyar-se del suport constant a les famílies i els equips de psiquiatria deuen implicar-se a fons entorn dels pacients.

HOSPITALITZACIÓ PSIQUIÀTRICA

L’evolució de la psiquiatria en aquest segle ha transformat una assistència psiquiàtrica asilar, centrada en l’ internament i en el manicomi, en altra centrada en la comunitat. En la psiquiatria comunitària es pretén que l’hospitalització soles siga necessària per períodes de duració limitada, en circumstàncies concretes, i sempre enquadrada en un abordatge terapèutic i un programa assistencial ampli que tracte d’evitar la institucionalització dels pacients psiquiàtrics crònics i greus.

Indicacions d’hospitalizació en unitats d’ aguts

El psiquiatra que até a un pacient amb regularitat, o en el seu defecte, el que até d’urgència hospitalària ha de decidir a voltant de la necessitat d’ingressar a un pacient donat en una unitat d’aguts. En tots els casos s’ha de comunicar raonadament al pacient (si està en condicions de comprendre) aquesta decisió i les condicions clíniques i legals en les que té lloc.

L’hospitalització de pacients psiquiàtrics en Unitat d’aguts sol estar indicada en les següents circumstàncies:


1. Conducta suïcida

La decisió d’ingresar o no al pacient depén, generalment de tres factors:

Risc suïcida del pacient en un futur immediat.
Necessitat de tractament de la malaltia psiquiàtrica de base.
Repercussió medicoquirúrgica d’un intent de suïcidi dut a terme.
Entre los suïcides es solen ingressar:
Pacients amb activitat psicòtica.
Pacients sota la influencia de drogues, especialment al·lucinògens.
Pacients que, sota el intent autolític, careixen de soport familiar ni social.
Pacients que, sota el intento autolític, mantenen ideació o intenció suïcida o sistematologia depressiva greu.


2. Agitació psicomotriu

Criteris d’ingrés:

Presencia d’element crític o factor somàtic que actua com a causa de l’agitació y no es pot controlar ambulatòriament.
Agitació psicòtica, especialment en casos d’esquizofrènia o mania, en els que la família no pot controlar al pacient. Ocasionalment pot intentar-se el control ambulatori d’alguns d’aquests casos si la família pot acceptar la responsabilitat de control de la medicació i de la conducta del malalt, i es pot oferir seguiment ambulatori pròxim.


3. Síndrome d’abstinència alcohòlica

L’ingrés en aquest cas sol dur-se a terme en altres serveis hospitalaris diferents al de la psiquiatria i els psiquiàtres de l’hospital solen atendre els problemes de conducta d’aquests pacients com consultors dels respectius servicis. Els criteris recomanats d’hospitalització en estos casos son:

Delirium Tremens ,Alucinosis,Convulsions en el pacient, Encefalopatía de Wernicke-Korsakoff, Febra superior a 38,5º, Traumatisme craneal amb perduda de consciencia. Etc.

Tipus d’hospitalització

Segons el còdig Civl dels distints països es contemplen distints tipus d’ingressos psiquiàtrics. A Espanya existeixen 2 tipus de procediments d’ingrés:

1. Ingrés voluntari

En aquest cas els pacients sol·liciten el seu ingrés (i l’accepten per escrit) en un servici de psiquiatria hospitalària per decisió pròpia o per consell del seu metge. Si el servei de psiquiatria es tancat el ingrés implica acceptar (amés de la resta de normes de la institució) el no eixir del servici sense autorització mèdica. El alta mèdica té lloc per decisió del metge però el pacient pot sol·licitar l’alta com a decisió unilateral.


2. Ingres involuntari

L’ ingrés involuntari pot produir-se amb una autorització o una ordre judicial entregada a un familiar o amic quan l’estat psiquiàtric del pacient represente un perill per a sí mateix o per als demés. El psiquiatra de guàrdia de la institució a la que acudeix amb un pacient en règim d’urgència està també facultat per ingressar a un pacient per raons de risc encara que no existeisca autorització judicial. En tot cas, el centre hospitalari està obligar a comunicar al jutge corresponent que s’ha produït tal ingrés involuntari.

hospitalització domiciliaria

HOSPITALIZACIÓ A DOMICILI UNA ALTERNATIVA A L’HOSPITALIZACIÓ CONVENCIONAL. LINIES DE FUTUR

Dr. Ignacio López-Benito
Dra. Rosario Baydal

Unitat d’Hospitalizació a domicili
Hospital Marina alta de Denia. Alicante. España.

L’hospitalització a domicili (HAD) es una opció assistencial que ha demostrat la seua utilitat i tot i que han estat definides les seues funcions, indicacions, organització i rentabilitat per a la majoria dels professionals sanitaris continua sent una activitat no massa coneguda. El propòsit d’aquest article es difondre en l’àmbit dels neuròlegs la opció assistencial que suposa la HAD.

L’hospitalització a domicili es defineix com un conjunt de tractaments i cuidats sanitaris proporcionats al domicili d’una complexitat, intensitat i duració comparables a les que rebria eixe mateix pacient a l’hospital convencional

A la Comunitat Valenciana, surgeix la HAD en 1990. Es una Comunitat Autònoma, situada a l’est de la península en la costa mediterrània, amb 3.800.000 habitants- un 13,4% majors de 65 anys i una població urbana concentrada a la franja costera amb importants nuclis de residents europeus de la tercera edat. Aquesta situació fa que les autoritats sanitàries es plantegen alternatives sanitàries a la hospitalització convencional, ja que tot pareix indicar que el domicili del pacient i el seu entorn habitual accelera el procés de recuperació, amb menor risc de yatrogènia i un menor cost social. El domicili amb el suport sanitari i social adequat es en molts casos el millor lloc terapèutic i la opció més desitjada pel pacient i la família. En conseqüència la missió fonamental de la HAD seria millorar la qualitat assistencial aconseguint mantindre o reubicar ràpidament al domicili al major nombre possible de pacients que heu necessiten i que heu desitgen, mitjançant un suport assistencial especialitzat. En termes operatius una HAD actuaria com a equip de suport de l’Hospital d’aguts, com equip de suport de la atenció primària i en alguns casos com unitat de valoració i ubicació de pacients al seu millor lloc terapèutic a demanda de qualsevol dispositiu sanitari de la comunitat

http://vimeo.com/22650075

HOSPITALITZACIÓ

<><><><> <><> <><> <><> <> <> <><><><> <><>

L'ACOLLIDA
 

 L’estància en l’hospital comença en la unitat de Admissió , situada front a la port principal, a on tindran l’ordre d’ingrés del seu metge. Esta unitat s’encarrega de transmetre tota la documentació necessària per a l’ ingrés i li dirigirà a la unitat d’hospitalització que li ha sigut asignada.
tant si l’ ingrés es programat com si el realitza pel servei d’Urgències, deu de presentar el document nacional d’identitat o el passaport i la targeta sanitària individual que dona dret a rebre assistència publica.  

L'ESTÀNCIA
 

Quan arriba a la unitat d’hospitalització li acollirà el personal d’infermeria, que li atendrà i li informarà durant tota la seua estància en el. Amés, se li farà una primera valoració del seu estat de salut en el moment de l’ ingrés. Si necessita ajuda pot polsar el timbre que hi ha a la capçalera del llit.
Donada la importància de la alimentació en molts malalts, es necessari que segueixa la dieta que li han fixat els metges i que li ha servit la cuina del hospital.
El metge informarà del seu estat durant el pase de visites. Com norma general també informarà als seus acompanyants.
En el cas de que el tinguen que operar o li tinguen que realitzar alguna proba diagnòstica important, el metge parlarà amb el pacient, junt amb la família, excepte si la situació requereix una actuació urgent. Per a que quede constància, deurà de donar la seua autorització firmant la fulla de Consentiment Informat.
durant la intervenció quirúrgica o la proba diagnòstica, es aconsejable que els seus familiars esperen en la habitació o en la sala de estar de la planta. Una volta haja acabat el metge responsable els informarà.
 

ACOMPANYANT I VISITES
 

Pot disposar de la companyat d’un familiar de forma permanent durant el temps que estiga ingressat
Els dies laborables durant el matí es realitzen les visites assistencials i les cures. Per això, l’horari de visita de familiars i amics es de dilluns a dissabte de 15:30 a 20:30 y diumenges i festius de 10:00 a 14:30 i de 15:30 a 20:30.

Per a garantir el descans del pacient i el de la resta de persones ingressades, soles està permesa la visita simultània de dos persones per pacient. En cas de coincidir més visites, té al seu abast les sales de estar de cada planta.
L’ambient hospitalari no es aconsejable per als xiquets. Per tant, li recomanen que no duguen al hospital xiquets menors de catorze anys.


L’ALTA HOSPITALÀRIA
 

El seu metge responsable li donarà informació sobre la evolució del seu estat de salut i li anunciarà amb antelació la data de la seua eixida. Arribat a este punt se li entregarà un informe clínic ce alta hospitalària.

Sobre l'abús de drogues i els seus símptomes

Sovint es creu que caure en el món de les drogues és cosa dels altres, que no va amb nosaltres. Els joves que s'inicien amb les drogues creuen que sempre mantindran el control, que quasi són invencibles, que les drogues no els perjudicaran. Segurament que aquesta visió va lligada amb l'adolescència. Per això que és molt important que els pares i l'entorn estiguen atents i que pensen en la possibilitat que els seus fills, nebots, alumnes o amics puguen ser addictes a les drogues. La informació i poder parlar obertament sobre el tema és un pas molt important.

Seguidament mostrem diferents símptomes que poden ser reconeguts com a senyals de perill. No obstant, haurem d'aclarir que la presència d'un o dos d'aquestos solament, no sempre indica problemas amb les drogues. Poden revelar altres causes, ja que no és fàcil a simple vista reconèixer a una persona que estiga baix els efectes d'una droga perquè es pot confundir amb altres estats emocionals.

Esperem que la llista puga servir d'ajuda:

• Canvis sobtats de personalitat i excessos de mal humor sense explicació o causa aparents.
• Allunyament de la companyia d'altres persones.
• Pèrdua d'interés per les activitats preferides, com esports o aficions.
• Incorporació a un nou grup de companys de la mateixa edat.
• Recepció de trucades telefòniques de persones desconegudes.
• Augment de conflictes i baralles en la família.
• Excesiva hostilitat amb els demés.
• Ulls enrogits.
• Accentuades alteracions de l'apetit.
• Falta de motivació, incapacitat per a complir amb les responsabilitats.
• Distracció, rises excessives.
• Activitats antisocials tals com mentir, robar, faltar a l'escola, etc.
• Canvis en els hàbits d'higiene i en l'alteració de la aparença personal. 
• Actituts furtives o impulsives, ús d'ulleres obscures encara que no hi haja excés de llum. 
• Ús de camises de màniga llarga fins i tot en dies calurosos. 
• Reacció defensiva quan es mencionen les drogues i l'alcohol en la conversa. 
• Augment de la fatiga i irritabilitat, somni interromput. 
• Desaparició d'objectes de valor. 
• Falta d'expressió al rostre; Monotonia de la veu. 
• Ús dels equips de so a tot volum i canvi del dia per la nit. 
• Afeccions bronquials i altres problemes de salut. 
• Depresió emocional; freqüent menció del tema del suïcidi. 
• Alè alcohòlic. 
• Confusió sobre el lloc, l'hora i dia. 
• Crisi de por o temor exagerat. 
• Insomni. 
• Tos crònica. 
• Aparença de borratxera. 
• Dificultat per a coordinar moviments. 
• Aspecte somnolent o atontat. 
• Congestió en nas i gola. 
• Parla molt sense parar. 
• Tremolors. 
• Excesiva calma o quietud. 
• Crisis de rises inmotivades. 
• Parlar entrabat o en veu molt alta. 
• Nàusees. 
• Excessiu mal de cap. 
• Llenguatge incoherent. 
• De vegades veu o sent coses que no existeixen. 

RAMON SAMPEDRO

Ramon Sampedro va nàixer el 5 de gener de 1943 a Xuño, A Coruña. Als 19 anys va partir en un vaixell noruec amb la intenció de conéixer món. Als 25 anys va sofrir un accident, al tirar-se de cap al aigua desde una roca un dia de resaca marítima.

Va quedar immòbil de coll cap a baix i postrat definitivament a un llit. Ramón tornà a casa amb la seua família. Estava decidit a morir. La paràlisis total del seu cos l’impedia dur a terme la decisió pels seus propis mitjos. Aleshores optà per entablir un procediment legal per a aconseguir el seu objectiu.

Una demanda que va extendre durant anys, que va rebre gran acolliment per part del mitjans de comunicació nacionals i internacionals, però no alcançà els resultats previstos. En 1996, Ramón publicà els seus escrits agrupats en un llibre, “CARTAS DESDE EL INFIERNO” i més tard, una sèrie de poemes” CANDO EU CAIA”. 

En 1998, va decidir dur a terme el plà de acabar amb la seua vida per enverinament de cianur potàsic i que no implicase a ningú dels seus essers próxims. Va morir el 12 de gener de 1998.

A continuació vos mostrem un video de la pel·lícula Mar adentro, de Alejandro Amenábar. Guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, relata la història real de Ramón Sampedro. En aquest fragment el protagonista (Javier Bardem) fa una reflexió molt interessant sobre el seu estat i la mort digna que ell reclama, just abans d'administrar-se la dosi letal de cianur potàsic que acabaria amb la seua vida.

Se reduce el uso de anticonceptivos y se mantiene el alto riesgo de embarazo

El uso de la píldora y el preservativo, los métodos anticonceptivos más utilizados en España, se ha reducido en los últimos dos años, mientras que se mantiene una elevada exposición al riesgo de embarazo no deseado, en el que se incluyen casi dos millones de mujeres.

Son algunas de las conclusiones de la VII Encuesta Bayer de Anticoncepción en España, basada en dos mil entrevistas a mujeres en edad fértil (de 15 a 49 años), realizada por el equipo Daphne para conocer sus hábitos en materia de anticoncepción.

El informe muestra una consolidación favorable del uso de métodos anticonceptivos, que utilizan el 75 por ciento frente al 79 por ciento de las mujeres que lo hacían en 2009, ha explicado uno de los responsables del estudio, Javier Martínez, quien ha admitido que la crisis ha podido incidir en este descenso, "porque los métodos cuestan".

Así, en ese mismo periodo, se ha reducido del 37,3 al 35,6 por ciento el uso del preservativo; del 17,9 al 16,3 el de la píldora y del 1,5 al 1,3 el uso de ambos métodos.

El informe también señala un aumento del porcentaje de mujeres que no utilizan ningún sistema para evitar el embarazo -del 21 por ciento en 2009 al 24,8 en 2011-.

En España se usa el doble que en el resto de Europa el preservativo, mientras que la píldora anticonceptiva la mitad.

Entre las razones se encuentran el mantenimiento de "falsas creencias y mitos sobre algunos métodos hormonales, como que la píldora engorda" o que es necesario descansar de su uso, ha explicado el doctor Martínez, jefe del servicio de Ginecología y Obstetricia del Hospital Severo Ochoa de Madrid.

"Hay que trabajar para reducir el alto riesgo de embarazo", ha destacado Isabel Serrano, presidenta de la Federación de Planificación Familiar Estatal, quien ha recordado que de los cerca de dos millones de mujeres que asumen el riesgo de un embarazo la mitad es por no adoptar ninguna prevención y la otra mitad usan el preservativo pero no en todas sus relaciones.

En concreto, la mitad de las mujeres justifican su uso intermitente por ser una relación imprevista, el 35 por ciento por interferir en el momento de la relación y el 10 por ciento por el estado de euforia del momento.

Respecto a la fuente de información, la mayoría de las mujeres más jóvenes lo hacen a través de su entorno social (familia, amigos y colegio), mientras que las de mayor edad tienen en cuenta en mayor proporción la información sanitaria.

Ambos responsables médicos han apostado por la educación como factor determinante en el cambio de los comportamientos anticonceptivos.

"Tenemos que conseguir que se incluya la educación sexual en el currículo escolar, para que se fije un horario", ha asegurado la ginecóloga Isabel Serrano, quien ha apostado por hacerlo "en edades tempranas -desde 6 a 8 años-, aunque con contenidos pactados con la comunidad escolar".

Los responsables médicos se han opuesto a una reforma de la ley del aborto.

"Sería un error hacerlo, porque se ha consolidado en estos dos años", ha opinado Martínez, quien ha recordado que la legislación española es similar a la de otros países de Europa.

Para la ginecóloga, "no hay que olvidar que la ley no se refiere sólo al aborto, sino también a educación sexual y reproductiva".

Notícia apareguda al diari ADN, el 25 d'octubre de 2011

Premi medic d'animació

No és un tema concret de l'assignatura, pero és curios i val la pena vore el video.

EUTANÀSIA

L’eutanàsia es defineix com l’acció que consistix en provocar la mort d’altre per a evitar-li els patiments relacionats amb la seua malaltia o per a evitar la prolongació artificial de la vida. Per a que siga considerada com a tal, el malalt ha de patir una malaltia terminal o incurable i el personal sanitari ha de contar expressament amb el consentiment del malalt.

El concepte està associat a la mort sense patiment físic, els metges son els responsables de executar la eutanasia, amb el suport dels familiars del malalt, encara que hi ha casos on el malalt es trobe en condicions d’escollir sobre el seu propi cos i solicita l’aplicació de l’eutanasia.
La etimologia de la paraula eutanàsia prové del grec efthanasía formada per “ef” (be) i “thánatos” (mort): el bon morir.

Podem diferenciar dos tipus d’eutanàsia: eutanàsia directa i eutanàsia indirecta.
L’eutanàsia directa consisteix en avançar l’hora de la mort en el cas d’una malatia incurable. Aquesta posseeix dues formes, activa i passiva. La forma activa consisteix en provocar una mort indolora a petició de l’afectat , el cas més freqüentment mostrat és el càncer, però poden ser també malalties incurables com la sida. Es recurreix a substàncies especialment mortíferes o a una sobredosis de morfina.

La forma passiva consisteix en deixar de tractar la complicació, per exemple una bronconeumonia o de alimentar per via parenteral o altra al malalt, amb el qual es precipita el termini de la vida, és una mort per omissió. Pot revestir en dues formes: la abstenció terapèutica i la suspensió terapèutica. En el primer cas no s’inicia el tractament i en el segon es suspèn el ja iniciat ja que es considera que prolongar el viure, és prolongar el morir.

La eutanàsia indirecta consisteix en efectuar procediments terapèutics que tenen com a efecte secundari la mort, per exemple la sobredosis de analgèsics, com és el cas de la morfina per a calmar els dolors. Ací la intenció, sens dubte no és acurtar la vida sinó aliviar el sofriment i el altre és una conseqüència no desitjada. Entra així el que s’anomena doble efecte, que resulta previst però no buscant que siga adelantada la mort del pacient.

Conductes de salut: L'ÚS DEL PRESERVATIU

Les conductes de salut són aquelles relacionades amb l'estat de salut de la persona. Dintre d'aquestes conductes podem diferenciar entre patògens comportamentals i inmunògens comportamentals.

Són patògens comportamentals totes aquelles accions o hàbits insalubres, com puga ser fumar massa, el consum excessiu d'alcohol o menjar en excés aliments com la bolleria industrial.

Parlariem d'inmunògens comportamentals en el cas d'accions o hàbits saludables, com per exemple fer esport moderadament, dormir les hores que cal, posar-se el cinturó de seguretat al cotxe o l'ús del preservatiu.

El video que podeu veure a continuació és precisament un spot d'una campanya francesa a favor de l´ús del preservatiu. És un video molt visual que no utilitza paraules i pot ser això ha sigut una de les claus per al seu èxit a internet.

Interessos econòmics de les grans empreses farmacètiques: PROMOCIÓ DE MALALTIES

Les empreses farmacèutiques es dediquen a la fabricació, preparació i comercialització de productes medicinals per al tractament i també per a la prevenció de les malalties, la qual cosa suposa gran beneficis econòmics.
La indústria farmacéutica és un dels sectors empresarials més rentables i influients del món, el que produeix al mateix temps elogis per les seues contribucions a la salut, i les critiques per les seues campanyes de marketing per influir en els goberns, amb la finalitat d’augmentar els preus, extendre les seues patents i amb això els seus beneficis empresarials.

Els seus crítics les acusen de promoció de malalties. És una expresió que es referix al esforç que realitzarien les companyies farmacèutiques per cridar l’atenció sobre condicions o enfermetats freqüentment inofensives amb objecte d’incrementar la venda de medicaments mitjançant campanyes publicitàries, estudis que intenten medicalitzar qualsevol dolència, etc.

Aquestes empreses utilitzen diverses estratègies de promoció de malalties:
- Redefinir i augmentar la prevalència de les enfermetats. Exemple: afirmar que la prevalència de la disfunció sexual femenina és d’un 43%, percentatge major del que és en realitat.
- Promocionar el tractament de problemes lleus o de mitjana gravetat com indicis de malalties més greus. Exemple: el síndrome de colon irritable o l’ansietat.
- Transformar els riscos en enfermetats. Exemple: la osteoporosis
- Augmentar la preocupació sobre futures enfermetats en poblacions sanes.
- Convertir els problemes personals i socials en transtorns de salut diagnosticables i amb necessitat de tractament. Exemple: convertir la timidesa en fòbia social.

El sistema no està preparat per a oferir serveis preventius o de promoció de la salut. Com que primen els interessos econòmics, el sistema sanitari no es preocupa tant de la prevenció com de la cura d’enfermetats.
Davant de tot açò, podriem enumerar possibles formes per a l’optimització de la prevenció de la salut:
- Unió dels professionals metges per a donar despostes davant les campanyes de medicalització.
- Sensibilitzar a la població per a contrarrestar les campanyes publicitàries.
- Fomentar la pressa de decisions donant suport a la intel·ligència sanitària.
- Denunciar públicament als responsables de la promoció de malalties.

Dia Mundial de la Salut

 El passat 10 d'Octubre es celebrà el Dia Mundial de la Salut Mental, un acte que pretén sensibilitzar a la societat cap als problemes relacionats amb esta temàtica.

Les persones amb discapacitat mental lluiten cada dia per eixir endavant dins d'este món on s'enfronten a un rebuig generalitzat, buscant programes de suport i rehabilitació per a integrar-se en la vida social.

Hui, diumenge 23 d'Octubre s'ha celebrat en la Plaça de la Verge una concentració de diferents col·lectius i associacions per a reivindicar una millora en la qualitat de vida de les persones que tenen una enfermetat mental, així com dels seus familiars i totes les persones del seu entorn.

El seu objectiu és que l'atenció mèdica aplegue cada dia a més persones i que sigam conscients de que aquells que patixen enfermetats mentals necessiten menys exclusió, menys discriminació i més ajuda per a poder desenvolupar-se i viure millor.

SICKO

Sicko és una pel·lícula documental del director Michael Moore que aborda els problemes de la sanitat als Estats Units, comparant-la amb la sanitat d'altres païssos com França, Gran Bretanya, Canadà i finalment Cuba. Mitjançant la ironia i un toc d'humor ens mostra els problemes i situacions dramàtiques que es viuen al país més poderós del món al voltant del seu sistema sanitari. Basat en grans companyies d'assegurances privades, exclouen totalment a 50 milions de nord-americans. Segons Michael Moore, la pel·lícula no va dirigida tant a aquestos 50 milions, com als altres 250 que gaudeixen d'una assegurança privada o que almenys creuen estar coberts per una d'aquestos grans companyies.

En aquest video podem veure l'anàlisi que fa de la pel·lícula la doctora Gema Pardo Moreno al programa Cinexpress, de Canal +.

En definitiva el que ens mostra Sicko és la utilització mercantilista de la sanitat i, per extensió, de la vida de les persones que no poden pagar-se una assegurança als Estats Units.

BENVINGUTS!

Som Eva, Amparo, Marc i Ulisses, un grup d'alumnes de l'assignatura Psicologia Social de la Salut, impartida per la professora Núria Albiñana Cruz, a la Facultat de Psicologia de la Universitat de València. Al llarg d'aquest quadrimestre anirem fent diferents entrades sobre els temes que més ens interessen relacionats amb l'assignatura. Esperem que vos agrade tant seguir-lo com a nosaltres desenvolupar-lo.