Com a conseqüència del fracàs dels manicomis com instruments de curació a finals del segle XIX, naix la voluntat de liberalitzar i humanitzar les condicions de tractament dels malalts psiquiàtrics.
Des d’aleshores, la psiquiatria s’orienta cap a un doble objectiu: dotar als llocs d’internament d’un caràcter autènticament mèdic, i simultàniament desenvolupar accions preventives fora del medi hospitalari.
Després de la segona guerra mundial, els psiquiàtrics aspiren a una renovació i es produeix un vertader impuls per modificar els conceptes psiquiàtrics vigents fins al moment. Es produeixen nombroses declaracions destinades a reintegrar al “boig de la societat” i anar més enllà del seu internament en un manicomi.
Es defineix la política relativa a la creació d’unitats de salut mental, els seus objectius específics i els seu programa i es subratlla la necessitat de donar-li continuïtat a l’assistència.
Cada unitat està formada per estructures horitzontals plenament integrades en la societat i es concebeix com un element de coordinació entre l’hospitalització i la extra hospitalització en el context d’un tot que intenta reproduir una unitat orgànica.
Es important el desenvolupament experimentat per les estructures alternatives a la hospitalització a temps complet en els últims 15 anys encara que encara existeix una gran heterogeneïtat entre les diferents unitats.
Actualment existeix un ferm propòsit de fomentar les alternatives extra hospitalàries , sense abandonar per complet el sistema hospitalari. Aquest desenvolupament es basa fonamentalment en potenciar els aspectes metge socials com a alternativa als ingressos prolongats.
La transició desde el predomini de la hospitalització cap a la assistència ambulatòria permet una major integració de la psiquiatria en el sistema de salut i ha sigut possible gracies a tots aquells professionals que, desde fa 20 anys estan intentant concretar l’evolució de la psiquiatria.
Cal destacar que el augment de l’assistència denominada alternativa fa que les famílies assumeixen cada volta més responsabilitats, que fins la data eren competència de la institució psiquiàtrica a temps complet. Aquesta transferència de responsabilitats deu d’acompanyar-se del suport constant a les famílies i els equips de psiquiatria deuen implicar-se a fons entorn dels pacients.
Des d’aleshores, la psiquiatria s’orienta cap a un doble objectiu: dotar als llocs d’internament d’un caràcter autènticament mèdic, i simultàniament desenvolupar accions preventives fora del medi hospitalari.
Després de la segona guerra mundial, els psiquiàtrics aspiren a una renovació i es produeix un vertader impuls per modificar els conceptes psiquiàtrics vigents fins al moment. Es produeixen nombroses declaracions destinades a reintegrar al “boig de la societat” i anar més enllà del seu internament en un manicomi.
Es defineix la política relativa a la creació d’unitats de salut mental, els seus objectius específics i els seu programa i es subratlla la necessitat de donar-li continuïtat a l’assistència.
Cada unitat està formada per estructures horitzontals plenament integrades en la societat i es concebeix com un element de coordinació entre l’hospitalització i la extra hospitalització en el context d’un tot que intenta reproduir una unitat orgànica.
Es important el desenvolupament experimentat per les estructures alternatives a la hospitalització a temps complet en els últims 15 anys encara que encara existeix una gran heterogeneïtat entre les diferents unitats.
Actualment existeix un ferm propòsit de fomentar les alternatives extra hospitalàries , sense abandonar per complet el sistema hospitalari. Aquest desenvolupament es basa fonamentalment en potenciar els aspectes metge socials com a alternativa als ingressos prolongats.
La transició desde el predomini de la hospitalització cap a la assistència ambulatòria permet una major integració de la psiquiatria en el sistema de salut i ha sigut possible gracies a tots aquells professionals que, desde fa 20 anys estan intentant concretar l’evolució de la psiquiatria.
Cal destacar que el augment de l’assistència denominada alternativa fa que les famílies assumeixen cada volta més responsabilitats, que fins la data eren competència de la institució psiquiàtrica a temps complet. Aquesta transferència de responsabilitats deu d’acompanyar-se del suport constant a les famílies i els equips de psiquiatria deuen implicar-se a fons entorn dels pacients.
HOSPITALITZACIÓ PSIQUIÀTRICA
L’evolució de la psiquiatria en aquest segle ha transformat una assistència psiquiàtrica asilar, centrada en l’ internament i en el manicomi, en altra centrada en la comunitat. En la psiquiatria comunitària es pretén que l’hospitalització soles siga necessària per períodes de duració limitada, en circumstàncies concretes, i sempre enquadrada en un abordatge terapèutic i un programa assistencial ampli que tracte d’evitar la institucionalització dels pacients psiquiàtrics crònics i greus.
Indicacions d’hospitalizació en unitats d’ aguts
El psiquiatra que até a un pacient amb regularitat, o en el seu defecte, el que até d’urgència hospitalària ha de decidir a voltant de la necessitat d’ingressar a un pacient donat en una unitat d’aguts. En tots els casos s’ha de comunicar raonadament al pacient (si està en condicions de comprendre) aquesta decisió i les condicions clíniques i legals en les que té lloc.
L’hospitalització de pacients psiquiàtrics en Unitat d’aguts sol estar indicada en les següents circumstàncies:
1. Conducta suïcida
La decisió d’ingresar o no al pacient depén, generalment de tres factors:
Risc suïcida del pacient en un futur immediat.
Necessitat de tractament de la malaltia psiquiàtrica de base.
Repercussió medicoquirúrgica d’un intent de suïcidi dut a terme.
Entre los suïcides es solen ingressar:
Pacients amb activitat psicòtica.
Pacients sota la influencia de drogues, especialment al·lucinògens.
Pacients que, sota el intent autolític, careixen de soport familiar ni social.
Pacients que, sota el intento autolític, mantenen ideació o intenció suïcida o sistematologia depressiva greu.
2. Agitació psicomotriu
Criteris d’ingrés:
Presencia d’element crític o factor somàtic que actua com a causa de l’agitació y no es pot controlar ambulatòriament.
Agitació psicòtica, especialment en casos d’esquizofrènia o mania, en els que la família no pot controlar al pacient. Ocasionalment pot intentar-se el control ambulatori d’alguns d’aquests casos si la família pot acceptar la responsabilitat de control de la medicació i de la conducta del malalt, i es pot oferir seguiment ambulatori pròxim.
3. Síndrome d’abstinència alcohòlica
L’ingrés en aquest cas sol dur-se a terme en altres serveis hospitalaris diferents al de la psiquiatria i els psiquiàtres de l’hospital solen atendre els problemes de conducta d’aquests pacients com consultors dels respectius servicis. Els criteris recomanats d’hospitalització en estos casos son:
Delirium Tremens ,Alucinosis,Convulsions en el pacient, Encefalopatía de Wernicke-Korsakoff, Febra superior a 38,5º, Traumatisme craneal amb perduda de consciencia. Etc.
El psiquiatra que até a un pacient amb regularitat, o en el seu defecte, el que até d’urgència hospitalària ha de decidir a voltant de la necessitat d’ingressar a un pacient donat en una unitat d’aguts. En tots els casos s’ha de comunicar raonadament al pacient (si està en condicions de comprendre) aquesta decisió i les condicions clíniques i legals en les que té lloc.
L’hospitalització de pacients psiquiàtrics en Unitat d’aguts sol estar indicada en les següents circumstàncies:
1. Conducta suïcida
La decisió d’ingresar o no al pacient depén, generalment de tres factors:
Risc suïcida del pacient en un futur immediat.
Necessitat de tractament de la malaltia psiquiàtrica de base.
Repercussió medicoquirúrgica d’un intent de suïcidi dut a terme.
Entre los suïcides es solen ingressar:
Pacients amb activitat psicòtica.
Pacients sota la influencia de drogues, especialment al·lucinògens.
Pacients que, sota el intent autolític, careixen de soport familiar ni social.
Pacients que, sota el intento autolític, mantenen ideació o intenció suïcida o sistematologia depressiva greu.
2. Agitació psicomotriu
Criteris d’ingrés:
Presencia d’element crític o factor somàtic que actua com a causa de l’agitació y no es pot controlar ambulatòriament.
Agitació psicòtica, especialment en casos d’esquizofrènia o mania, en els que la família no pot controlar al pacient. Ocasionalment pot intentar-se el control ambulatori d’alguns d’aquests casos si la família pot acceptar la responsabilitat de control de la medicació i de la conducta del malalt, i es pot oferir seguiment ambulatori pròxim.
3. Síndrome d’abstinència alcohòlica
L’ingrés en aquest cas sol dur-se a terme en altres serveis hospitalaris diferents al de la psiquiatria i els psiquiàtres de l’hospital solen atendre els problemes de conducta d’aquests pacients com consultors dels respectius servicis. Els criteris recomanats d’hospitalització en estos casos son:
Delirium Tremens ,Alucinosis,Convulsions en el pacient, Encefalopatía de Wernicke-Korsakoff, Febra superior a 38,5º, Traumatisme craneal amb perduda de consciencia. Etc.
Tipus d’hospitalització
Segons el còdig Civl dels distints països es contemplen distints tipus d’ingressos psiquiàtrics. A Espanya existeixen 2 tipus de procediments d’ingrés:
1. Ingrés voluntari
En aquest cas els pacients sol·liciten el seu ingrés (i l’accepten per escrit) en un servici de psiquiatria hospitalària per decisió pròpia o per consell del seu metge. Si el servei de psiquiatria es tancat el ingrés implica acceptar (amés de la resta de normes de la institució) el no eixir del servici sense autorització mèdica. El alta mèdica té lloc per decisió del metge però el pacient pot sol·licitar l’alta com a decisió unilateral.
2. Ingres involuntari
L’ ingrés involuntari pot produir-se amb una autorització o una ordre judicial entregada a un familiar o amic quan l’estat psiquiàtric del pacient represente un perill per a sí mateix o per als demés. El psiquiatra de guàrdia de la institució a la que acudeix amb un pacient en règim d’urgència està també facultat per ingressar a un pacient per raons de risc encara que no existeisca autorització judicial. En tot cas, el centre hospitalari està obligar a comunicar al jutge corresponent que s’ha produït tal ingrés involuntari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada