Alguien voló sobre el nido del cuco

Considerada pels crítics com una de les obres mestres del cinema i guanyadora de 5 Oscars, Alguien voló sobre el nido del cuco és una pel·lícula basada en la novela homònima de Ken Kesey. Dirigida per Milos Forman, va ser estrenada el 1975 als Estats Units.

La història narra la estància de Randle Patrick McMurphy (Jack Nicholson) en un manicomi, després d’haver-se lliura’t dels treballs forçosos en una institució penitenciària fent-se passar per malalt mental per a poder passar, aparentment, una reclusió més agradable. Allí McMurphy, d’esperit lliure, coneixerà als seus companys interns, que a la residència psiquiàtrica es troben protegits i allunyats d’una societat que els margina com a sers indesitjables per al sistema. Però la realitat és que els interns sofreixen la estricta disciplina del centre personificada en la enfermera-cap Ratched, que darrere d’una façana de falsa dolçor i comprensió, els sotmet a unes normes estrictes que no són més que la extensió de la societat de l’exterior que els arracona i els desprècia.

El nus de la pel·lícula ens mostrarà la lliuta de McMurphy per la llibertat individual i contra l’autoritat que els manté alienats i els nega qualsevol expressió personal que no siga contemplat dins de les seues regles. S’enfrontarà a la enfermera Ratched i posarà tots els seus esforços en que els seus companys s’animen a pensar per sí mateixos, a tindre vida pròpia, a lliutar contra allò que els oprimeix, a trencar i no obeïr aquelles ordres que els pareixen irracionals.




Alguien voló sobre el nido del cuco ens mostra el tracte que reben moltes vegades els interns d’un hospital o centre psiquiàtric, els quals pateixen una despersonalització i un tracte que els deixa en una baixa activitat concient.

Però la pel·lícula va més enllà. Critica qualsevol sistema de poder que anule la llibertat de l’ésser humà i reflexiona sobre els no sempre encertats mecanismes de convivència social que tots acceptem com a vàlids, encara que en molts casos es basen en el rebuig a allò diferent i l’aïllament de qualsevol conducta que se n’ixca d’unes estrictes normes de les que, per activa o per passiva, tots som responsables.

Molt recomanable.

Vinyeta sobre violència a professionals de la salut

Hospital Psiquiàtric Pare Jofré

Són uns quants els hospitals, països i cultures que reclamen el privilegi d'haver fundat la primera institució per a atendre als bojos. D'entre totes aquestes destaca l'Hospital Pare Jofré a València, actualment Hospital General Universitari. Tot i que en aquella època els malalts mentals encara eren considerats com a bojos, l'Hospital Pare Jofré els oferia refugi i se'ls intentava donar una vida més digna.

El seu fundador va ser Joan Gilabert Jofré (València, 24 de juny de 1350 – el Puig, 18 de maig del 1417), també conegut com Pare Jofré. Estudiant de lleis a Lleida en 1369, va ingressar en l'Orde de la Mercè el 1370 al monestir del Puig, i s'ordenà de sacerdot el 1375, després d'haver estudiat Teologia. En l'orde exercí diversos càrrecs, com elector, procurador i comanador de Lleida, Perpinyà i València (1409).

El 24 de febrer de 1409, el frare es dirigia des del convent a la Catedral de València, on havia de predicar el sermó del diumenge de Quaresma. De camí, va advertir un grup de joves que increpaven i golpejaven un malalt mental, mentre cridaven: “al boig! Al boig!”. El Pare Jofré, commogut per l'escena recriminava als joves el seu acte mentre protegia al foll i el duia al convent mercedari. Quan va arribar a la Catedral, va canviar el discurs que havia previst i es va centrar en la necessitat de donar ajut a qui pateix transtorns mentals, evitant la "persecució irracional, tant més crudel com més innocents, impotents i irresponsables en són les víctimes".

Joaquin Sorolla 1884. El Pare Jofré protegint a un foll

Arran d'aquest sermó i altres accions posteriors, Bernat Andreu, Llorenç Salom i altres prohoms, amb el consentiment del jurats de la ciutat, van adquirir unes cases i horta properes a la porta de Torrent per a bastir-hi un hospital per als folls. S'erigí així l'Hospital dels Innocents o Hospital del Folls de València, obert el 9 de juny de 1409 on hom intentà per primera vegada d'aplicar mètodes curatius a uns pacients que fins aleshores es consideraven endimoniats. En 1512, l'hospital reuní els altres centres hospitalaris de la ciutat de València, esdevenint hospital general.

L'any 2009 es van complir 600 anys de la fundació de l'Hospital Pare Jofré, i des de la Generalitat Valenciana es va promoure l'Any de la Solidaritat, que fins març de 2010 tractaria de “reivindicar la solidaritat del poble valencià”. Tota una paradoxa, tenint en compte la protesta que mantenien les principals associacins de familiars de malalts mentals davant l'abandonament que sofrien per part de la Generalitat, i que patixen a dia de hui. El passat 10 de novembre, families de persones amb enfermentats mentals i dependents van fer una protesta per demanar el pagament de la deuda i l'atenció professional per als malalts mentals al País Valencià, ja que, d'altra manera, adverteixen que hi haurà un risc inminent de que un miler de malalts mentals es queden en el carrer abans de Nadal.

relació psicòleg-pacient a les vessants psicoanalista i cognitiu-conductuals

Relació psicòleg-pacient psicoanalista

 Es important aclarir el tipus de amor que existeix en una relació psicoterapèutica.

La relació terapèutica es asimètrica. Existeix, inclòs un pagament per mig. Assisteix una persona que necessita ajuda i existeix altre disposat a ajudar-la. Hi ha moltes maneres d’ajudar. El lloc d’un psicòleg es diferent al que ocupa un terapeuta ocupacional, un assistent social un professor, un metge. Son ajudes diferents.

El psicòleg està allí com a catalitzador. Deu deixar penjat el seu ser a la perxa d’entrada i donar-li la possibilitat a la persona-pacient a parlar de si mateix, amb ell mateix i els seus fantasmes. El pacient s’explatja en un discurs i el psicòleg l’escolta silenciosament. Al ser escoltat per l’altre, es dirigeix a aquest, com si heu fera al “seu altre”. El lloc del psicòleg es encarnat per tots aquells personatges interns, del pacient, amb qui necesita saldar els seuss deutes. En aquest proces, el pacient es trova amb si mateix i els seus fantasmes.

Relació psicòleg – pacient congnitiu-conductual

 El procés terapèutic que s’estableix entre psicòleg i pacient es basa en una relació de confidencialitat qie s’ajusta al codi deontolólic del psicòleg així com a la Protecció de dades (llei orgànica 15/1999, de 13 de decembre, protecció de dades de caràcter personal). Amés sería recomanable que la relació es basara en la confiança, la proximitat, la profesionalitat i la naturalitat, elements que facilitaran la consecució de objectius. Tenir en compte el psicoleg orienta, no ordena i dona suport no resol, per tant la autonomia i les decisions del procés les dú el pacient que s’implica amb el seu esforç i cooperació.

La psicoterapia cognitiva considera que hi ha 3 factors bàsics que ajuden a mantenir la relació terapèutica iniciada (Beck, 1979):

A) La confiança bàsica: es tracta de la percepció del pacient que veu la relació amb el terapeuta com segura i no amenaçant i que li permita expressar les seues dificultats amb l’esperança de trobar solució a les seues dificultats. El terapeuta sopesa la seua intervenció i ajusta el seu rol a les respostes del pacient.

B) El rapport: es refereix en general, al acord de metes, objectius i procediments terapèutics entre el pacient i el terapeuta. Es útil que el terapeuta clarifique les expectatives terapèutiques que el pacient trau a teràpia. També el terapeuta es posa en la mateixa “ona” del pacient mitjançant la empatia, la acceptació i la autenticitat.

C) La col•laboració terapèutica: El terapeuta y el pacient formen un equip de treball que tenen com a fi detectar els pensaments negatius, els suposats personals i treballar la seua modificació (empirisme col•laboratiu).

S’expliquen al pacient tarees a desenvolupar, s’apliquen com tarees per a casa, es revisen les tarees en consulta i progressivament el pacient va tenint un paper més autònom en aquest procés.

La psicoteràpia cognitiva necessita que el pacient y el terapeuta conformen un equip de treball. Ara vorem quines son les tarees que ambdós tenen que desenvolupar (Beck, 1979).

La colaboració terapéutica

ATreball del pacient        BTreball del terapeuta

1A-manifestar els seus pensaments, emocions i conductes referents a les seues dificultats 1B-ensenyar al pacient la relació entre pensaments- afectes- conductes y com registrar estes relacions.

2A-Registrar events que proporcionen relacions entre pensaments-afectes-conductes 2B-Enseñar al pacient a modificar els seus pensaments automàtics mitjançant habilitats cognitives-conductuals. Programar tarees per a casa per a la seua posada en practica

3A-Aplicar tarees per a casa de tipus cognitiu-conductual per a contrastar els seus pensaments automàtics 3B-Revisar amb el pacient estes tarees i desenvolupar les seues hablilitats amb elles. Arreplegar dades sobre hipótesis de suposats personals. Proposar al pacient la seua revisió mitjançant experiemts personals.

4A- Aplicar experiments personals 4B- Revisar els experiments personals. Prepara al pacient per al alta/seguiment. Identificació de problemes al respecte.

5A- Expressar preocupacions respecte al alta y recaigudes 5B- Alternatives a eixes preocupacions. Prevenció de recaigudes

6A- Acord sobre l’alta. Resum de la teràpia 6B-Acord sobre el alta. Resumen de la teràpia

MALALTS MENTALS A LA PRESSÓ

Actualment hi ha una problemàtica davant l’ingrés de malalts mentals a la pressó, ja que moltes d’aquestes persones entren sense diagnòstic, per tal no reben un tractament ajustat a la seua malaltia, o, si entren amb diagnòstic, no estan envoltats d’un ambient que puga protegir-los adequadament.

Segons APDHA (Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía) un dels majors fracassos de la societat del benestar es troba en les presons. Malalts mentals es troben en centres penitenciaris on viuen amb la doble condemna d’estar malalts e indefensos en un lloc on no els correspon i no està preparat per a albergar-los.  

“Si en Andalucía hay 17.617 internos [1] , 1.409 presos padecen enfermedades mentales graves y 7.046 trastornos mentales y de la personalidad [2]. La mayoría de ellos se encuentran en prisión porque no existe ningún otro recurso comunitario para ellos, y su paso por tan duro ambiente agrava en prácticamente todos los casos sus patologías. La prisión, por tanto, se convierte en un sustitutivo inapropiado para estos enfermos ante la inexistencia de recursos asistenciales, mostrando el gran fracaso que como sociedad tenemos en esta materia.”

També, en paraules de Alfredo Calcedo-Barba, vicepresident de la societat espanyola de psiquiatria legal "Nuestra situación es de las peores de Europa con diferencia","Para empezar, somos el país de la Unión Europea con un mayor número de presos respecto a la población: 155 por 100.000 habitantes". Aquest psiquiatra corrobora que a les presons hi ha entre tres i quatre vegades mes malalts mentals greus que en el conjunt del territori nacional.

Des d’aci volem fer saber la problemàtica que hi ha en els centres penitenciaris, relacionant-la amb el tema de promoció de la salut. Sabem que per a una bona prevencio de la salut cal adquirir hàbits saludables, però a més a més incloure’s dins d’un ambient de protecció. 

Per a més informació:
http://carcelesyprisiones.blogspot.com/2005/11/el-cis-para-presos-en-rgimen-de.html
http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/06/07/neurociencia/1275896837.html
http://scielo.isciii.es/pdf/neuropsiq/n78/n78a09.pdf

Hàbits saludables i motivació

Una de les tasques prioritàries dels professionals sanitaris és promoure comportaments saludables en els pacients, tant per a millorar el seu nivell de salut com per a previndre malalties. La motivació o desig de canvi, per a modificar conductes i hàbits depèn de molts factors. Necessitem aprendre a desenvolupar habilitats que ens faciliten treballar la motivació dels pacients.

Les tècniques motivacionals es basen principalment en el respecte al pacient, les seues creences i escala de valors. Intenten estimular la motivació i afavoreixen el posicionament cap a hàbits sans emfatitzant els punts de vista del pacient i la seua llibertat per a escollir.


Model d'estadis de canvi

Prochaska i Diclemente, estudiant processos de canvi en persones trobaren que aquelles que aconsegueixen una millora en els estils de vida paSsen a través d’una sèrie d’estadis, cada un amb una actitut mental i tipus de motivació diferents. Descriviren el model d'estadis de canvi. Reflexa la realitat de que, en qualsevol procés de canvi, la persona gira varies voltes al voltant del procés abans d'arribar a un canvi estable. 

Cada estadi registra una actitud mental diferent i implica un tipus de motivació distint: 

- Precontemplació: En esta fase la persona no veu, o no vol veure, cap problema en la seua conducta com ho demostren les frases del tipus “ d'alguna cosa hi ha que morir

- Contemplació: La persona comença a tindre dubtes sobre la seua conducta. Comença a sopesar els pros i contres tot i que no es veu amb l’ànim de començar el canvi. "M'agradaria fer més exercici però m'aborreix". 

- Determinació: En este moment de la roda la persona decideix intentar un canvi i requereix tenir confiança en poder controlar la nova conducta "El día del meu aniversari deixaré de fumar".

- Canvi: En esta fase es posa en pràctica la decisió presa.

- Manteniment: La persona ha de concentrar-se activament en mantindre el canvi i consolidar-lo ja que les tentacions (atracció per la conducta antiga) estan presents. 

- Recaiguda: Es torna a la conducta anterior i a estadis anteriors, precontemplació i contemplació.

L'ajuda que el professional pot oferir als seus pacients consisteix en facilitar els avanços cap al següent estadi, coneguent que tenen necessitats i característiques diferents en cada ú d'ells . Podem identificar en quina fase del procés es troba i ajudar-li a anar transitant dins del cercle cap al canvi d'hàbits i el seu manteniment.

“Som allò que fem repetidament. L'excelència, doncs, no és un acte sinó un hàbit”.

TRASTORNS ALIMENTARIS

Els trastorns alimentaris poden ser causats per diferents motius, entre d'altres per la pressió social i dels mitjans, que ens indueix a estar prims i també musculats, a pensar que una estètica determinada ens pot portar la felicitat i l'èxit. El trastorn sol venir quan es mira de controlar el pes amb mesures que perjudiquen la salut i la preocupació per l'aspecte físic esdevé una obsessió.

Anorèxia

La persona que té anorèxia deixa de menjar, s'aprima molt i es nega a mantenir-se dins els límits considerats normals.


Ortorèxia

Les persones ortorèctiques estan obsessionades per la qualitat dels aliments i tenen por de contaminar-se amb el menjar.

Obesitat

L'obesitat implica una acumulació excessiva de greix al cos. Presenta un risc alt de caure en malalties associades.

Bulímia

El qui en té menja compulsivament i d'amagat, i després ho vomita tot o bé fa un ús abusiu de laxants, entre altres.

Vigorèxia

Obsessionat per l'aspecte físic, el vigorèctic es passa nit i dia al gimnàs i pren fàrmacs per fer créixer la musculatura.

Si creus que algú del teu voltant pateix algun d'aquests trastorns, demana ajuda.