Els trastorns alimentaris poden ser causats per diferents motius, entre d'altres per la pressió social i dels mitjans, que ens indueix a estar prims i també musculats, a pensar que una estètica determinada ens pot portar la felicitat i l'èxit. El trastorn sol venir quan es mira de controlar el pes amb mesures que perjudiquen la salut i la preocupació per l'aspecte físic esdevé una obsessió.
John Q és una pel·lícula estrenada l'any 2002 als EUA. Està protagonitzada per Denzel Washington i dirida per Nick Cassavetes.
Narra la història d'una família americana humil, que de sobte es troben amb un aconteixement inesperat: el seu fill Michael cau desplomat mentre juga un partit a bèisbol. Ràpidament els seus pares, Denise i John el porten a l'hospital on li diagnostiquen una insuficiència cardíaca, que va empitjorant i que li causarà la mort si no li fan un transplantament de cor. Llavors és quan informen a John i Denise que la operació costarà 250.000 dòlars, i que la seua assgurança privada no cubrirà els costos, quan ells creien que si que estaven coberts.
John va intentar reunir els diners però la quantitat era inalcançable i comencen a desesperar-se per no trobar una solució a la malaltia del seu fill. Finalment John pren una decisió dràstica: Segresta l'hospital amb varies persones dins amb la intenció que es trobe una solució per al seu fill.
John Q qüestiona el sitema sanitari privat, que és el que tenen als Estats Units d'Amèrica, i que sembla que s'està intentant promocionar a Europa. Quan són entitats privades les que s'encarreguen de la sanitat, fan el mateix que amb la resta d'àmbits: màxim benefici amb el mínim cost. Si això passa per deixar morir a un pacient, en moltes ocasions ho faran. Si no s'arriba a eixes circumstàncies, possiblement s'estalviaran unes proves, uns tractaments o simplement un dia a l'hospital.
El College Study sobre activitat física, salut i longevitat és un dels estudis més impressionants i de major envergadura quant al seguiment dels hàbits de salut d’una gran mostra de persones, quant al període avaluat i quant a la quantitat de dades registrades. Aquest estudi s’inicià a la segona dècada del segle XX (i encara seguia obert a l’any 2000). Es van prendre dades de 27.000 alumnes de les universitats de Harvard i de Pennsylvania que havien iniciat els estudis entre 1916 i 1950. El procediment que s’ha utilitzat per recollir dades es portar un seguiment amb qüestionaris periòdics sobre hàbits de salut i activitats, existència de malalties diagnosticades específicament, pes i alçada, hàbits de tabaquisme, consum d’alcohol, història de malalties i morts familiars, activitats físiques (per exemple, activitat diària de caminar o pujar escales), activitats esportives i recreatives (tipus, planificació, freqüència, duració).
Per tal d’analitzar els resultats quant al nivell d’activitat física realitzada per les persones de la mostra, a partir dels qüestionaris es calcula un índex d’activitat física (IAF), expressat en quilocalories per setmana (kcal/setm), que permet classificar els subjectes en: a) sedentaris (menys de 500 kcal/setm); b)moderadament actius (de 500 a 1999 kcal/setm;c) vigorosament actius (més de 2000 kcal/setm).
L’any 1986 es publicà un dels primers informes importants sobre el seguiment de la relació entre activitat física i salut, el College Study Report de 1986. Les conclusions més importants d’aquest informe són les següents:
Els alumnes més actius viuen més temps i pateixen un risc menor de mort per malalties del cor i/o altres causes.
Els beneficis d’un estil de vida actiu s’incrementen gradualment quan augmenta el nivell d’activitat física.
Els beneficis majors es donen quan els subjectes sedentaris es tornen actius.
Els alumnes més actius (sobrepassen les 2000 kcal/setm) pateixen el risc menor de malaltia i viuen més anys.
En 1993 es publica un altre College Study Report, a partir de les dades obtingudes en el seguiment de 1988. El resultat més rellevant és que es troba un índex de mortalitat d’un 28% més baix en els individus que van passar de ser sedentaris a practicar activitats esportives moderadament intenses (de 500 a 1999 ckal/setm) durant un període de 11-15 anys que en aquells individus que van romandre sedentaris. En el gràfic es resumeixen els resultats amb la indicació del percentatge de reducció de risc de mort de tres grups de subjectes en comparació amb el grup de subjectes que eren sedentaris al començament de l’estudi i continuen sent-ho en el seguiment (s’expressa amb un 0% aquest grup de referència). Així, els valors positius indiquen que s’ha reduït el risc de mort, i els valors negatius que s’observa un índex de mortalitat més elevat. Com a conclusions, es pot dir que el menor percentatge de mortalitat correspon a les persones que han experimentat el canvi de ser sedentàries a ser moderadament actives (28% de reducció de risc). En canvi, cal destacar l’augment del 13% del risc de mortalitat en les persones que eren actives al moment d’iniciar l’estudi i que s’han convertit en sedentàries abandonant l’activitat física (paffengarger et al. 1993). A partir d’aquests estudis inicialshan anat augmentant les proves del fet que el sedentarisme és un factor de risc, especialment en les malalties cardiovasculars i en les morts prematures.
Capdevila, Ll.(2008) Excercici físic i salut. En SUAY I LERMA, F.,ed. (2008): Psicobiologia de l’esport i l’activitat física (pp. 59-61), València: PUV.
FAD: “Las drogas no sólo perjudican a quienes las consumen. Todo tiene un precio”
La campanya preten alertar sobre la incidència del consum de drogues, com desencadenant i/o agravant, de problemes socials com el fracas escolar, els accidents de tràfic, els accidents laborals, la violència en general o els mals tractes.
Campanya mundial contra les drogues: "Protect your health from drugs"
Segons la Unió Europea les malalties poc comunes son enfermetats potencialment mortals o crònicament debilitants, les quals la seua prevalència és tan baixa (menys de 5 casos per cada 10.000 habitants) que requereixen esforços combinats per a reduir el nombre d’afectats, prevenir les morts perinatals e infantils i mantenir la qualitat de vida dels malalts. Es calcula que en els actuals coneixements científics es considera que entre 5.000 i 8.000 malalties rares diferents afecten fins un 6% de la població total de la UE en algun moment de sa vida, ascendint a un 8% de la població mundial. En total, s’estima que en Espanya existixen més de 3 milions de persones amb enfermetats poc freqüents, per esta raó qualsevol persona pot patir una patologia poc freqüent en qualsevol etapa de la vida.
FEDER: Federación Española De Enfermedades Raras
Federació composada per més de 200 associacions que treballa d’una forma integral ambles famílies amb malalties rares a través de projectes i serveis destinats a millorar la seua qualitat de vida.
Esta associació treballa per a que les persones que patixen una malaltia poc freqüent tinguen les mateixes oportunitats en la vida que la resta de la societat, sense importar la raresa de la seua malaltia, representant els seus drets i representant la seua veu.
El passat 7 de Novembre es va aprovar per unanimitat en l’Assemblea Nacional d’Educadors, el projecte reformatori a la Llei Orgànica de la Salut vigent per a incloure un capítol referent a les Enfermetats Rares o Òrfenes i Catastròfiques.
D’esta manera, s’implementaran les accions necessàries per a l’atenció en salut dels malalts que les pateixquen amb la finalitat de millorar la seua qualitat i expectatives de vida. Les persones que pateixquen estes malalties seran considerades en condicions de doble vulnerabilitat.
Exemples de malalties rares:
- Síndrome de Guilles de la Tourette
- Enfermetat de Von Willebrand
- Síndrome de Alagille
- Arteritis de Takayasu
- Enfermedad de behçet
- Síndrome de Susac
- Síndrome de Williams
Des d'aci pretenem sensibilitzar a les persones de que la prevalència d'estes enfermetats és important i que per això fan falta mes mesures de suport per tal de fer front cap a esta problemàtica.
Encara que pensem que les persones afectades siguen un nombre reduït comparades amb altres malalties mes comunes, estes malalties existeixen i per tant, cal buscar el suport adequat per tal de trobar una millora davant esta situació.
A la concentración asistirán el presidente de la Asociación de Inserción laboral para Personas con Enfermedad Mental (Ispem), Venancio Ortega; la gerente de la Asociación Empresarial de Residencias y Servicios a Personas Dependientes de la Comunidad Valenciana (Aerte), María José Mira y representantes de la Asociación de Familiares de Personas con Enfermedad Mental, junto con trabajadores, representantes empresariales y familiares.
El portavoz de los familiares leerá un nuevo comunicado en el que reclamará la atención profesional para los enfermos mentales en la Comunitat Valenciana y reclamará a la Administración el pago de las prestaciones de dependencia adeudadas, ya que, de otro modo, advierten de que existe un "riesgo inminente" de que cerca de un millar de enfermos mentales se queden en la calle "antes de Navidad".
Concentración De Aerte En El Centro De Salud Mental Mentalia Puerto.
Este acto forma parte de los paros patronales convocados por la Federación Empresarial de Asistencia a la Dependencia (FED), que comenzaron la semana pasada con la presencia en Valencia del presidente de la patronal nacional, José Alberto Echevarría. Los paros pretenden "trasladar a la sociedad la situación real de los dependientes en España con los que la Administración tiene una deuda global de casi 1.300 millones de euros".
Notícia apareguda al portal d'internet: http://www.diariocriticocv.com/ el 9 de Novembre de 2011
-Falta d’infomació sobre el procés de la malaltia (diagnòstic, evolució, descompensació, possibles complicacions, actuació front al pacient, recursos...)
-Angoixa i tensió cap a l’enfermetat, fets que van a repercutir cobre la llar i la familia, sobre el treball i la vida social.
-Sensació de perdua de control i importancia front a les conductes del malalt en cada moment.
-Falta de solucions a les pròpies necessitats psicològiques de la cura.
-Dificultats econòmiques o materials (vivenda).
La reacció de la família del pacient terminal contribuirà en molt a la resposta d’aquest. Es molt important per al malalt i la família, veure que la malaltia no trenca totalment una llar, ni priva completament a tots els seus membres de qualsevol activitat placentera.
El propi pacient pot ser de gran ajuda per a la seua família a l’hora de fer-los afrontar la seua mort. Pot compartir amb naturalitat alguns dels seus pensaments i sentiments amb els membres de la familia per a ajudar-los a fer el mateix.
Com a conseqüència del fracàs dels manicomis com instruments de curació a finals del segle XIX, naix la voluntat de liberalitzar i humanitzar les condicions de tractament dels malalts psiquiàtrics.
Des d’aleshores, la psiquiatria s’orienta cap a un doble objectiu: dotar als llocs d’internament d’un caràcter autènticament mèdic, i simultàniament desenvolupar accions preventives fora del medi hospitalari.
Després de la segona guerra mundial, els psiquiàtrics aspiren a una renovació i es produeix un vertader impuls per modificar els conceptes psiquiàtrics vigents fins al moment. Es produeixen nombroses declaracions destinades a reintegrar al “boig de la societat” i anar més enllà del seu internament en un manicomi.
Es defineix la política relativa a la creació d’unitats de salut mental, els seus objectius específics i els seu programa i es subratlla la necessitat de donar-li continuïtat a l’assistència.
Cada unitat està formada per estructures horitzontals plenament integrades en la societat i es concebeix com un element de coordinació entre l’hospitalització i la extra hospitalització en el context d’un tot que intenta reproduir una unitat orgànica.
Es important el desenvolupament experimentat per les estructures alternatives a la hospitalització a temps complet en els últims 15 anys encara que encara existeix una gran heterogeneïtat entre les diferents unitats.
Actualment existeix un ferm propòsit de fomentar les alternatives extra hospitalàries , sense abandonar per complet el sistema hospitalari. Aquest desenvolupament es basa fonamentalment en potenciar els aspectes metge socials com a alternativa als ingressos prolongats.
La transició desde el predomini de la hospitalització cap a la assistència ambulatòria permet una major integració de la psiquiatria en el sistema de salut i ha sigut possible gracies a tots aquells professionals que, desde fa 20 anys estan intentant concretar l’evolució de la psiquiatria.
Cal destacar que el augment de l’assistència denominada alternativa fa que les famílies assumeixen cada volta més responsabilitats, que fins la data eren competència de la institució psiquiàtrica a temps complet. Aquesta transferència de responsabilitats deu d’acompanyar-se del suport constant a les famílies i els equips de psiquiatria deuen implicar-se a fons entorn dels pacients.
HOSPITALITZACIÓ PSIQUIÀTRICA
L’evolució de la psiquiatria en aquest segle ha transformat una assistència psiquiàtrica asilar, centrada en l’ internament i en el manicomi, en altra centrada en la comunitat. En la psiquiatria comunitària es pretén que l’hospitalització soles siga necessària per períodes de duració limitada, en circumstàncies concretes, i sempre enquadrada en un abordatge terapèutic i un programa assistencial ampli que tracte d’evitar la institucionalització dels pacients psiquiàtrics crònics i greus.
Indicacions d’hospitalizació en unitats d’ aguts
El psiquiatra que até a un pacient amb regularitat, o en el seu defecte, el que até d’urgència hospitalària ha de decidir a voltant de la necessitat d’ingressar a un pacient donat en una unitat d’aguts. En tots els casos s’ha de comunicar raonadament al pacient (si està en condicions de comprendre) aquesta decisió i les condicions clíniques i legals en les que té lloc.
L’hospitalització de pacients psiquiàtrics en Unitat d’aguts sol estar indicada en les següents circumstàncies:
1. Conducta suïcida
La decisió d’ingresar o no al pacient depén, generalment de tres factors:
Risc suïcida del pacient en un futur immediat.
Necessitat de tractament de la malaltia psiquiàtrica de base.
Repercussió medicoquirúrgica d’un intent de suïcidi dut a terme.
Entre los suïcides es solen ingressar:
Pacients amb activitat psicòtica.
Pacients sota la influencia de drogues, especialment al·lucinògens.
Pacients que, sota el intent autolític, careixen de soport familiar ni social.
Pacients que, sota el intento autolític, mantenen ideació o intenció suïcida o sistematologia depressiva greu.
2. Agitació psicomotriu
Criteris d’ingrés:
Presencia d’element crític o factor somàtic que actua com a causa de l’agitació y no es pot controlar ambulatòriament.
Agitació psicòtica, especialment en casos d’esquizofrènia o mania, en els que la família no pot controlar al pacient. Ocasionalment pot intentar-se el control ambulatori d’alguns d’aquests casos si la família pot acceptar la responsabilitat de control de la medicació i de la conducta del malalt, i es pot oferir seguiment ambulatori pròxim.
3. Síndrome d’abstinència alcohòlica
L’ingrés en aquest cas sol dur-se a terme en altres serveis hospitalaris diferents al de la psiquiatria i els psiquiàtres de l’hospital solen atendre els problemes de conducta d’aquests pacients com consultors dels respectius servicis. Els criteris recomanats d’hospitalització en estos casos son:
Delirium Tremens ,Alucinosis,Convulsions en el pacient, Encefalopatía de Wernicke-Korsakoff, Febra superior a 38,5º, Traumatisme craneal amb perduda de consciencia. Etc.
Tipus d’hospitalització
Segons el còdig Civl dels distints països es contemplen distints tipus d’ingressos psiquiàtrics. A Espanya existeixen 2 tipus de procediments d’ingrés:
1. Ingrés voluntari
En aquest cas els pacients sol·liciten el seu ingrés (i l’accepten per escrit) en un servici de psiquiatria hospitalària per decisió pròpia o per consell del seu metge. Si el servei de psiquiatria es tancat el ingrés implica acceptar (amés de la resta de normes de la institució) el no eixir del servici sense autorització mèdica. El alta mèdica té lloc per decisió del metge però el pacient pot sol·licitar l’alta com a decisió unilateral.
2. Ingres involuntari
L’ ingrés involuntari pot produir-se amb una autorització o una ordre judicial entregada a un familiar o amic quan l’estat psiquiàtric del pacient represente un perill per a sí mateix o per als demés. El psiquiatra de guàrdia de la institució a la que acudeix amb un pacient en règim d’urgència està també facultat per ingressar a un pacient per raons de risc encara que no existeisca autorització judicial. En tot cas, el centre hospitalari està obligar a comunicar al jutge corresponent que s’ha produït tal ingrés involuntari.
HOSPITALIZACIÓ A DOMICILI UNA ALTERNATIVA A L’HOSPITALIZACIÓ CONVENCIONAL. LINIES DE FUTUR
Dr. Ignacio López-Benito
Dra. Rosario Baydal
Unitat d’Hospitalizació a domicili
Hospital Marina alta de Denia. Alicante. España.
L’hospitalització a domicili (HAD) es una opció assistencial que ha demostrat la seua utilitat i tot i que han estat definides les seues funcions, indicacions, organització i rentabilitat per a la majoria dels professionals sanitaris continua sent una activitat no massa coneguda. El propòsit d’aquest article es difondre en l’àmbit dels neuròlegs la opció assistencial que suposa la HAD.
L’hospitalització a domicili es defineix com un conjunt de tractaments i cuidats sanitaris proporcionats al domicili d’una complexitat, intensitat i duració comparables a les que rebria eixe mateix pacient a l’hospital convencional
A la Comunitat Valenciana, surgeix la HAD en 1990. Es una Comunitat Autònoma, situada a l’est de la península en la costa mediterrània, amb 3.800.000 habitants- un 13,4% majors de 65 anys i una població urbana concentrada a la franja costera amb importants nuclis de residents europeus de la tercera edat. Aquesta situació fa que les autoritats sanitàries es plantegen alternatives sanitàries a la hospitalització convencional, ja que tot pareix indicar que el domicili del pacient i el seu entorn habitual accelera el procés de recuperació, amb menor risc de yatrogènia i un menor cost social. El domicili amb el suport sanitari i social adequat es en molts casos el millor lloc terapèutic i la opció més desitjada pel pacient i la família. En conseqüència la missió fonamental de la HAD seria millorar la qualitat assistencial aconseguint mantindre o reubicar ràpidament al domicili al major nombre possible de pacients que heu necessiten i que heu desitgen, mitjançant un suport assistencial especialitzat. En termes operatius una HAD actuaria com a equip de suport de l’Hospital d’aguts, com equip de suport de la atenció primària i en alguns casos com unitat de valoració i ubicació de pacients al seu millor lloc terapèutic a demanda de qualsevol dispositiu sanitari de la comunitat
L’estància en l’hospital comença en la unitat de Admissió , situada front a la port principal, a on tindran l’ordre d’ingrés del seu metge. Esta unitat s’encarrega de transmetre tota la documentació necessària per a l’ ingrés i li dirigirà a la unitat d’hospitalització que li ha sigut asignada.
tant si l’ ingrés es programat com si el realitza pel servei d’Urgències, deu de presentar el document nacional d’identitat o el passaport i la targeta sanitària individual que dona dret a rebre assistència publica.
L'ESTÀNCIA
Quan arriba a la unitat d’hospitalització li acollirà el personal d’infermeria, que li atendrà i li informarà durant tota la seua estància en el. Amés, se li farà una primera valoració del seu estat de salut en el moment de l’ ingrés. Si necessita ajuda pot polsar el timbre que hi ha a la capçalera del llit.
Donada la importància de la alimentació en molts malalts, es necessari que segueixa la dieta que li han fixat els metges i que li ha servit la cuina del hospital.
El metge informarà del seu estat durant el pase de visites. Com norma general també informarà als seus acompanyants.
En el cas de que el tinguen que operar o li tinguen que realitzar alguna proba diagnòstica important, el metge parlarà amb el pacient, junt amb la família, excepte si la situació requereix una actuació urgent. Per a que quede constància, deurà de donar la seua autorització firmant la fulla de Consentiment Informat.
durant la intervenció quirúrgica o la proba diagnòstica, es aconsejable que els seus familiars esperen en la habitació o en la sala de estar de la planta. Una volta haja acabat el metge responsable els informarà.
ACOMPANYANT I VISITES
Pot disposar de la companyat d’un familiar de forma permanent durant el temps que estiga ingressat
Els dies laborables durant el matí es realitzen les visites assistencials i les cures. Per això, l’horari de visita de familiars i amics es de dilluns a dissabte de 15:30 a 20:30 y diumenges i festius de 10:00 a 14:30 i de 15:30 a 20:30.
Per a garantir el descans del pacient i el de la resta de persones ingressades, soles està permesa la visita simultània de dos persones per pacient. En cas de coincidir més visites, té al seu abast les sales de estar de cada planta.
L’ambient hospitalari no es aconsejable per als xiquets. Per tant, li recomanen que no duguen al hospital xiquets menors de catorze anys.
L’ALTA HOSPITALÀRIA
El seu metge responsable li donarà informació sobre la evolució del seu estat de salut i li anunciarà amb antelació la data de la seua eixida. Arribat a este punt se li entregarà un informe clínic ce alta hospitalària.
Sovint es creu que caure en el món de les drogues és cosa dels altres, que no va amb nosaltres. Els joves que s'inicien amb les drogues creuen que sempre mantindran el control, que quasi són invencibles, que les drogues no els perjudicaran. Segurament que aquesta visió va lligada amb l'adolescència. Per això que és molt important que els pares i l'entorn estiguen atents i que pensen en la possibilitat que els seus fills, nebots, alumnes o amics puguen ser addictes a les drogues. La informació i poder parlar obertament sobre el tema és un pas molt important.
Seguidament mostrem diferents símptomes que poden ser reconeguts com a senyals de perill. No obstant, haurem d'aclarir que la presència d'un o dos d'aquestos solament, no sempre indica problemas amb les drogues. Poden revelar altres causes, ja que no és fàcil a simple vista reconèixer a una persona que estiga baix els efectes d'una droga perquè es pot confundir amb altres estats emocionals.
Esperem que la llista puga servir d'ajuda:
Canvis sobtats de personalitat i excessos de mal humor sense explicació o causa aparents.
Allunyament de la companyia d'altres persones.
Pèrdua d'interés per les activitats preferides, com esports o aficions.
Incorporació a un nou grup de companys de la mateixa edat.
Recepció de trucades telefòniques de persones desconegudes.
Augment de conflictes i baralles en la família.
Excesiva hostilitat amb els demés.
Ulls enrogits.
Accentuades alteracions de l'apetit.
Falta de motivació, incapacitat per a complir amb les responsabilitats.
Distracció, rises excessives.
Activitats antisocials tals com mentir, robar, faltar a l'escola, etc.
Canvis en els hàbits d'higiene i en l'alteració de la aparença personal.
Actituts furtives o impulsives, ús d'ulleres obscures encara que no hi haja excés de llum.
Ús de camises de màniga llarga fins i tot en dies calurosos.
Reacció defensiva quan es mencionen les drogues i l'alcohol en la conversa.
Augment de la fatiga i irritabilitat, somni interromput.
Desaparició d'objectes de valor.
Falta d'expressió al rostre; Monotonia de la veu.
Ús dels equips de so a tot volum i canvi del dia per la nit.
Afeccions bronquials i altres problemes de salut.
Depresió emocional; freqüent menció del tema del suïcidi.
